Primer dia de pràctiques superat!
El primer que ens ha passat pel cap a l'entrar per la porta de l’escola ha estat que
ens esperaven un munt de coses noves per descobrir: cares desconegudes, nens i
nenes lectors asseguts als sofàs dels passadissos i patis blancs, plens d’infants
baixant amb trineus. En definitiva, una escola enorme
molt diferent del que estem acostumades a veure.
El primer contacte amb la resta de mestres també ha estat interessant. Al
principi, alguns ens miraven encuriosits i d’altres ens somreien i ens donaven
la benvinguda. És una escola molt gran però s'hi respira bon ambient i ens han
fet sentir com a casa, sobretot la subdirectora, que s’ha encarregat de
presentar-nos i posar-nos al dia del funcionament del centre.
Pel que fa a l’organització del centre, només dir-vos que a les 10h del matí
alguns ja dinaven, per sort, nosaltres hem pogut triar l’últim torn, el de les
11:30h!! A poc a poc ens anirem acostumant a aquests horaris i temperatures.
Parlant de sorpreses... hem quedat bocabadades en veure les classes plenes
de pupitres, però això no és tot, imagineu-vos la nostra cara en escoltar la
mestra dient: “open your books, page number 10, let’s talk about prepositions”.
Ens sorprèn que la primera classe que assistim a Finlàndia ens hagi transportat
a la nostra escola primària.
Afortunadament però, també hem observat fets que ens han cridat molt l’atenció,
com per exemple veure els mestres dinar amb els alumnes. Aquests seuen a les
taules dels infants i comparteixen una estona amb cadascun d’ells. És un temps
molt valuós on els tutors aprenen moltes coses dels seus alumnes.
També hi ha hagut detalls que ens han dibuixat un gran somriure a la cara i ens han
fet reflexionar sobre la infantesa, aquesta etapa tan rica que cada cop passa
més de pressa.
La nostra conclusió del dia és que els nens són nens a tot arreu i per molt
que no parlem el mateix idioma hi ha idiomes universals que tots entenem: el de
la curiositat, que es demostra amb mirades expectants, o el de la vergonya que
fa que apartem la vista quan ens miren, també hi ha els gestos d’afecte, com
per exemple el dibuix que ens ha fet un nen, o les preguntes atrevides com la
de: teniu nòvio? Etc.
Totes aquestes anècdotes ens han recordat un cop més que ser mestra és
una professió apassionant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada