dilluns, 19 de desembre del 2016

Avaluar per aprendre o per seleccionar?

Avui us volem parlar de l’avaluació, aquesta paraula tan àmplia que sovint confonem amb l’entrega de notes i que revoluciona cada final de trimestre a l’escola.
Realment cal fer exàmens per avaluar als alumnes?  Creiem que els exàmens no són objectius i a més la qualificació d’aquests pot generar competitivitat i afectar a l’autoestima dels alumnes que no aproven, a més de donar prestigi social als que sí que ho fan.

Fa poc vam llegir un article del diari Ara escrit per Elisabet Escriche (2016)[1], que exposa les opinions d’alguns experts envers l’avaluació i tots ells coincideixen en què avaluar amb un número no segueix cap criteri pedagògic. Un dels aspectes que més ens va cridar l’atenció d’aquest article, va ser l’afirmació que a Finlàndia no hi ha notes ni exàmens fins a cinquè de primària. Aquesta afirmació no és verídica, a la nostra escola, els alumnes fan exàmens a partir de tercer de primària i tot i que les avaluacions finals no contenen qualificacions numèriques fins a sisè, els números estan molt presents en l’avaluació i el dia a dia dels nens i nenes.
Els mitjans de comunicació sovint parlen de Finlàndia com el país pioner en educació i és veritat que hi ha molts aspectes en les que són un gran exemple per altres sistemes educatius, però segons el nostre punt de vista l’avaluació no n’és un d’ells.


Pel que hem pogut observar fins ara, la nota final no és important fins a sisè de primària, ja que des de la implantació del nou currículum, els mestres avaluen amb ítems establerts. Tot i així, al llarg del curs, els mestres i alumnes donen molta  importància a les qualificacions quantitatives.

Avui per exemple, hem vist una nena de quart de primària plorar per haver tret un 8 a l’examen d’espanyol. Al principi pensàvem que havia suspès, però la mestra ens ha explicat que els seus pares són molt exigents i creuen que un 8 no és una bona nota. Afortunadament no totes les famílies pensen igual, no obstant això, no podem caure en l’error de creure que els números són la manera més objectiva d’avaluar, ja que les seves interpretacions poden ser molt diferents.
En definitiva, creiem que hem d’anar molt amb compte a l’hora de qualificar numèricament, per què els números no mostren l’evolució de l’alumne, ni indiquen propostes de millora i a més, poden tenir greus conseqüències si s’interpreten malament.

Per acabar, l’avaluació hauria de ser un instrument d’auto coneixença i per això cal reeducar a les famílies i alumnes que prefereixen un número a una descripció integral del seu procés d’aprenentatge. Els números només són indicadors, no tenen en compte l’esforç, ni els punts forts o febles dels infants, per tant no poden ser l’objectiu de cap avaluació.






[1] Escriche, E. (2016). Les notes a primària suspenen: Alguns experts afirmen que avaluar amb un número no segueix cap criteri pedagògic i estigmatitza l’alumne. Diari Ara. Recuperat de: http://www.ara.cat/societat/notes-primaria-suspenen_0_1548445171.html

dimarts, 13 de desembre del 2016

Més enllà de l'escola

Després d’un mes a Finlàndia podem començar a respondre algunes de les preguntes que ens han acompanyat des del moment que vàrem escollir venir a aquest país tan fred!
Avui ens volem centrar en alguns dels aspectes que fan del sistema educatiu finlandès, un dels més reconeguts mundialment.

L’èxit educatiu d’aquest país, no només recau en l’acció educativa del centre, sinó que va més enllà de les portes de l’escola i engloba tots els subsistemes que componen el sistema educatiu.
Xavier Melgarejo (2013)[1], psicòleg i pedagog especialitzat en el sistema educatiu finlandès ha investigat les claus de l’èxit de l’educació a Finlàndia. L’autor defineix el sistema educatiu com el conjunt d’influències educatives que una persona rep des del seu naixement fins a l’edat  adulta. Això significa que és molt més ampli que el sistema escolar i que en la seva globalitat té la finalitat específica de reproduir els valors, les actituds, els conceptes i les normes de tal societat. Melgarejo menciona els tres components essencials d’un sistema educatiu que són els subsistemes familiar, sociocultural i escolar. Aquests mantenen una relació d’interconnexió i retroalimentació entre ells, tenen la seva dinàmica interna amb objectius, finalitats i estructures pròpies, però tots comparteixen un nucli de valors recollits a la constitució del país.

L’equitat i l’eficiència són els valors centrals que donen força al sistema educatiu finlandès, juntament amb el desenvolupament personal com a ésser humà.
Aquests valors es veuen reflectits en tots els aspectes de la societat i això fa que tant la població, la família i l’escola treballin conjuntament per seguir avançant.


Un altre aspecte rellevant que intervé en l’èxit del sistema educatiu finlandès és l’estabilitat legislativa que ofereix un model educatiu estàtic i d’èxit. També cal mencionar la llibertat i l’autonomia que tenen els centres per interpretar la llei. L’estat s’encarrega de crear el currículum, que seguidament passa a mans del municipi, el redacta d’acord amb les seves necessitats i finalment l’escola l’adapta i l’amplia per posar-lo en pràctica seguint els ideals del centre.

El fet que el municipi se centri en els mateixos fonaments educatius fa que totes les escoles siguin públiques i de qualitat. Tant és així que les famílies no trien les escoles dels seus fills, sinó que obtenen una plaça al centre educatiu més proper al seu domicili. Així doncs, els infants mai caminen més de 2 kilòmetres i mig per arribar a l’escola.
Aquest fet demostra la confiança que s’avoca en el sistema escolar i en els mestres en general. Aquí no existeix la figura de l’inspector/a, no es qüestiona ni se supervisa la feina dels docents, suposadament, tots els mestres passen per una formació universitària de primer nivell. Aquest tema però, es mereix un altre post!!

Pels més curiosos, aquí teniu uns quants llibres que us explicaran amb més detall les singularitats d’aquest país i la seva educació.







[1] Melgarejo, X. (2013). Gracias Finlandia. Plataforma Actual. Barcelona.

dimecres, 7 de desembre del 2016

No els tallem les ales

“Tots els infants són artistes, 
el problema és com continuar sent un artista quan ens fem grans”.
Picasso

Us heu preguntat mai si l’escola potencia la creativitat o si al contrari, acaba amb ella?

Aquest ha estat un dels dubtes que ens ha sorgit al llarg d’aquestes setmanes d’observació. Hem tingut l’oportunitat d’analitzar els comportaments dels alumnes de diferents grups i edats i tot i que no ens agrada generalitzar, ens ha cridat molt l’atenció el canvi d’actitud que hi ha d’una edat a una altra. A cicle superior, els alumnes són vergonyosos, poc participatius i molt exigents amb ells mateixos. Aquests, sovint eviten intervenir a l’aula per por a equivocar-se, són molt perfeccionistes i busquen l’excel·lència. En canvi, els alumnes de cursos inferiors mostren una actitud més activa, els hi agrada experimentar i interpreten l’error com un pas necessari per seguir aprenent.

Aquest canvi d’actitud ens fa pensar en una conferència de Ken Robinson (2006)[1] que hem vist recentment. L’educador i escriptor britànic explica com les escoles “maten la creativitat dels alumnes”, donant més importància a unes assignatures que a unes altres, buscant l’excel·lència de l’alumne i sobretot interpretant l’error com quelcom negatiu.
Fent referència a aquesta xerrada ens agradaria comentar que efectivament hi ha molts alumnes en aquesta escola i en moltes altres que tenen por a equivocar-se per què no els preparem per a l’error.

Creiem que tot això té una estreta relació amb la creativitat i amb la constant cerca de l’excel·lència. Aquesta escola, dóna molta importància a la música, a l’art i a altres assignatures com la costura que intenten educar als alumnes de manera global, però inevitablement passa el mateix que a la resta d’escoles d’arreu del món. Les assignatures més valuoses semblen ser les matemàtiques i les llengües i per molt que es dediquin certes hores a la formació artística i musical dels alumnes, la seva creativitat es veu anul·lada en el moment que s’infravaloren certes matèries. L’exigència de bons resultats i la quantitat de consignes que els hi donem, també són factors que acaben amb la seva creativitat i els allunyen de l’error.

Durant aquestes tres setmanes d’observació hem vist mestres premiar l’excel·lència, posar exemples de com fer exercicis per evitar l’error i fins i tot explicar com fer un dibuix perquè el resultat sigui el més acurat possible.
En el moment que vam veure una de les mestres fent un dibuix a la pissarra de com volia que els alumnes fessin aquell mateix dibuix a les seves llibretes ens vam escandalitzar. Des del nostre punt de vista la creativitat té la mateixa importància que les matemàtiques o les llengües i possiblement més, ja que aquesta és la que ens permet tenir idees pròpies, originals i la que ens ensenya a equivocar-nos.

No hi ha una bona manera de fer un dibuix o d’expressar el que se sent i per això ens agradaria que l’escola fos un lloc on els alumnes puguin experimentar la creativitat amb la qual neixen.
Definitivament estem fent alguna cosa malament, i creiem que és hora de preparar als alumnes pel futur, potenciant la seva creativitat, deixant de banda l’educació competitiva i formant petites persones segures de si mateixes.

"We are just another dot in the world, but every dot can make a difference"
Berta & Joana






[1] Robinson, K. (2006). Las escuelas matan la creatividad TED.[vídeo] Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=nPB-41q97zg